Mosaic de teories

Teories lingüístiques

Diria, i és possible que m'equivoqui pel que fa a l'anglès i l'alemany, que les teories lingüístiques que he experimentat han estat clarament diferents segons l'idioma i l'època.

Comencem pel català i el castellà, que són els fàcils.

El català i el castellà a l'EGB els vaig estudiar des de l'estructuralisme. Llavors quan vaig arribar a l'institut vaig tenir un professor de català que volia innovar, perquè al mateix institut hi havia un altre professor de català que havia estudiat a l'Autònoma (i, és clar, era generativista -per als qui no ho saben, en aquesta universitat hi predomina, si no ha canviat ja, aquest corrent teòric). Ens va ensenyar a estudiar l'oració des de dalt, i a mi em va agradar molt, perquè era una nova manera d'analitzar les frases. Ja ho sé que és totalment "inútil" passar hores analitzant frases, però a mi sempre m'ha agradat molt la part de sintaxi. A COU, quan vam tornar a fer català, vam tenir aquest professor de l'Autònoma, que tenia molt més assimilat el generativisme i ens va ensenyar el català com mai no l'havia après. Segurament vaig triar Filologia Catalana gràcies a ell -o per culpa d'ell- (no cal que digui quina universitat vaig triar, també per culpa seva). Fins fa poc he vist el generativisme com la teoria més ben aconseguida: una gramàtica universal, que tots compartim, que explica els lligams entre les llengües, malgrat les diferències, el fet que tots naixem amb aquesta capacitat... em semblava la millor explicació possible, difícil de negar. Ara bé, no veig ben clar com es pot aplicar a l'ensenyament de llengües (ja em vaig mirar el quadre, sí). Com es poden estudiar les segones llengües en aquest marc teòric? Com es pot elaborar un discurs quasi bé només tenint en compte la sintaxi?

L'espanyol el vaig continuar aprenent en l'estricte estructuralisme (a COU es veu que la professora de castellà i el de català tenien discussions apassionades sobre quina teoria era més adequada). També estava bé tenir els dos punts de vista a l'hora.

I continuem pels altres dos (espero no dir cap disbarat).

L'anglès diria que l'he estudiat més en la part de la lingüística textual (potser no és una teoria lingüística, però és el que conec que més s'assembla a la manera com vaig estudiar aquesta llengua). No he après mai la morfologia de l'anglès com un bloc independent de les funcions dels textos amb què treballàvem, i la sintaxi no diguem, la justa i prou. Vaja, que, més que la forma, el que importava era el contingut. A banda que diria que molts dels professors d'anglès que he tingut tenien menys idea de llengua que jo i tot.

De l'alemany no puc dir gran cosa més que això.


Amb quina em quedo? Com es pot veure, em sento més còmoda amb el generativisme, encara que per a aprendre segones llengües triaria una combinació amb una teoria més pràctica (de fet, això ja ho vaig dir al fòrum, encara que potser al revés).

Teories psicològiques

Un altre cop, els fàcils primer.

Així com veig que n'hi ha que ho tenen molt clar, jo no ho tinc gens clar. Segurament és constructivista el fet que et vagin fent exàmens per a veure quin nivell tens i poder construir sobre aquest nivell. Segurament és conductista el fet que et posin una nota (baix, bé, notable, excel·lent), perquè així sempre et motives a aprendre més (en teoria). Pel que s'ha dit ja veig que el sistema en què he estudiat és constructivista, però no recordo que sempre ens diguessin amb quina finalitat estudiàvem un tema concret, què havíem d'aconseguir al final del tema. Segurament molts cops acabàvem formant-nos en un enfocament superficial.

Potser, si comparo el meu ensenyament amb el dels meus pares, sí que veig més clar que l'ensenyament que vaig rebre era constructivista. El d'ells havia de ser totalment conductista, perquè una de les bases era pegar-los quan no feien una cosa bé. En canvi a nosaltres no recordo que ens renyessin ni ens premiessin per fer una cosa malament o bé (excepte en alguns casos, eh). I, en canvi, sí que tinc la sensació que ens potenciaven l'autoestima, tot al contrari que els meus pares.

Pensant-hi més, segurament el fet que sigui un ensenyament tan endreçat és perquè és constructivista: primer les bases de llengua i de matemàtiques, després les ciències socials i les naturals; primer la suma, després la resta, i després la multiplicació i finalment la divisió...

No tan fàcils...

Suposo -ho havia d'explicar una mica- que pensar en les teories en què es basava l'ensenyament de les llengües segones m'és més difícil perquè no estudiava la part teòrica de la llengua, no estudiava la llengua que ja parlava, sinó que estudiava una llengua que no coneixia per a parlar-hi, justament. I no feia servir les teories per a explicar una part de la llengua, sinó que les feia servir de passada per a assimilar-la... Bé, em sembla que això ja es va dir a classe, com em repeteixo.

No he tingut cap experiència fantàstica com la de l'Eva Santamaria, i no sé si m'hagués agradat, perquè m'hagués fet molta vergonya haver de fer una representació en mig dels meus companys.

Potser sí que per a l'anglès i l'alemany la cosa va ser més humanista. Sempre ens posàvem en cercle, i parlàvem en grups o tota la classe junta, però el professor sempre hi era i guiava la classe. No recordo que intentessin construir un ensenyament amb uns objectius concrets. Segurament hi eren darrere; no ho tinc clar.


Tot plegat

Finalment, també penso que tot acaba depenent molt del professor, i de la classe, eh! Els professors vénen de tot arreu (també he tingut "hermanos", jo, i més aviat practiquen el conductisme, i un que vaig tenir, si pogués, faria servir la regla aquella que té me mare amb els angles de ferro), tenen més o menys experiència, més o menys ganes de fer classe, i, és clar, fan el que poden.