Exàmens, no, gràcies!

Comencem pel que m’agrada menys de l’avaluació, aquesta part en què amb un paper sovint s’avalua tot el que has fet en un curs.

No m’agrada fer exàmens. Cada vegada que n’he de fer un, i mira que n’he arribat a fer, em poso molt nerviosa i normalment ho acaben pagant els del meu voltant. Al final sempre va bé, però em sembla que no compensa, i, a més, ja veig que l’avaluació que jo he tingut ha servit de ben poc comparat amb el que podia haver fet. Tot depèn tant del dia que tingui l'alumne, del dia que tingui el professor, de com sigui l'alumne, de com sigui el professor, de com...


Com quasi tothom de la meva edat he patit una avaluació sumativa i normativa i d’aquí no n’he sortit. L’únic que potser s’apartava una mica de la norma era el professor de llatí de l’institut, que feia una mica d’avaluació contínua amb exàmens que anava fent al llarg del curs i, si veia que progressaves, ho tenia en compte, sense basar-se en la mitjana de la classe.

Quan va sortir l’ESO, vaig criticar molt la nova manera d’avaluar, allò de “progressa adequadament” (ja veig que tampoc no agradava als que la van tenir). Suposo que és perquè jo no havia tingut gaires problemes amb l’avaluació... Em feia l’efecte que aquesta mena d’avaluació deixava estancats a tots. A uns perquè ja els anava bé progressar a poc a poc, i als altres perquè sense fer res ja progressaven adequadament. Després d’haver fet aquesta assignatura em sembla que hauré canviat de parer completament. Com a mínim ara tinc una mínima base teòrica per a veure les coses des d’un altre punt de vista. He de dir, doncs, que almenys és més just aquest sistema que no el que jo vaig tenir, en què alguns sempre treien insuficient i d'aquí no sortien i alguns altres sempre treien excel·lent, sense treballar gaire.

Clarament em sembla millor una avaluació formativa, qualitativa, criterial i en part d’autoavaluació i en part d’heteroavaluació. Ara bé, jo com a alumne no sé si m’hi acabaria adaptant mai. Són anys de fer exàmens i treballar d’una manera molt determinada.

Una de les coses que mai no m’ha agradat i que em sembla que l’avaluació hi té molt a veure és que la gent estudiï només per a aprovar l’examen (jo també ho he fet, eh, i no pocs cops, però si m’agrada l’assignatura procuro que no passi). L'any que havíem de fer la selectivitat vam estudiar història, història de l’art...; a mi em va agradar molt perquè mai no havíem fet tanta cosa en un curs, i podies veure molta matèria que sempre es deixava de banda. Però al final tot es reduïa a un examen.

Els treballs em semblen una bona manera de treballar més formativament i penso que és una bona manera d’aprendre. Treballar en equip reconec que és molt profitós, però jo no me n’he acabat de sortir mai. Suposo que és perquè simplement sempre treballem en grup i no en equip i mai no ens diuen com hem de funcionar.

D'altra banda, trobo que és bo que el mateix alumne vegi bé en què pot millorar, en què ja té prou competència, com ho pot fer per a millorar certs aspectes..., i que ho vagi veient al llarg del curs, no al final. Un cas que recordo són els exàmens de matemàtiques de primer de BUP. Són les pitjors notes que he tret en la meva vida. La veritat és que a classe ho entenia tot, però als exàmens hi havia alguna cosa que feia al revés, i mai no vaig poder saber què. Això em feia molta ràbia, perquè em sentia molt impotent. M'hauria agradat acabar el curs pensant que havia après àlgebra i no pensant que hi havia alguna cosa que no sabia què era però que no em permetia aprovar.

És veritat que a classe érem quasi bé quaranta, però, tot i així, fer l'avaluació una mica més formativa em sembla que no hauria costat tant (al final el professor també havia de fer classes de repàs, en què dubto que algú aprengués res).


Certifiquitis

Sí, com quasi tothom he fet la selectivitat i el First Certificate –i d’aquí no he passat!–, i les proves de diagnòstic per a entrar en una escola d’idiomes.

Com ja vaig dir en la primera entrada del blog no m’agraden gens les proves de diagnòstic, perquè a mi em sembla que mai no l’encerten. L’últim cop vaig acabar deixant les classes perquè m’avorria... He de dir que la pròxima vegada que en faci una repassaré els continguts de l’idioma abans de presentar-m’hi!

I vaig fer un postgrau per al qual es necessitava fer una prova d’adscripció... Era de tipus test i la veritat és que em va semblar força fàcil. L'única cosa que recordo és que hi havia diferents preguntes sobre un mateix “problema” (sobre els relatius i les substantives amb “què/que”).



Diria que mai no m’han avaluat per treball en grup; sempre he fet avaluacions individuals. La resta d’avaluació suposo que ha estat com la de tothom, hi ha hagut de tot: tests, entrevistes orals (no! horror!), textos escrits...

Memorable em sembla la part oral dels exàmens d’alemany a la universitat. Quina vergonya. Normalment sóc desastrosa parlant en tots els idiomes, fins i tot el meu, però és que aquelles proves eren difícils de superar. Et preguntaven coses que jo no sabria ben bé com respondre ni en català. A classe parlàvem de fer viatges, d’anar al cinema, d’estudiar a la universitat, de treballar, de viure en un pis d’estudiants..., però no parlàvem de les coses de la nostra vida ni dels problemes del món! Els examinadors eren els dos professors d'alemany que hi havia, i a mi un, com que no l'havia tingut mai, em feia molt de respecte, perquè era un alemany d'aquests alts, amb cara seriosa.

A l’acadèmia d’anglès no feien exàmens, i així no em sembla que aprenguéssim menys. L’últim curs que hi vaig anar el professor ens feia fer moltes redaccions. Era força frustrant, perquè, quan et tornava l’exercici amb les marques i les valoracions ("molt bé", "sona poc genuí") mai no sabies ben bé per què aquella vegada t’havia sortit més malament o menys. Normalment, si escrivia sense tenir en compte el text de partida –teníem un text que llegíem i a partir d’aquí fèiem exercicis–, allò, que surti tal com raja, no me’n sortia tan bé. Aquesta, però, potser ha estat una de les avaluacions millors que he tingut. Com a mínim no solament et deien les faltes que havies fet, sinó que et valoraven si realment el que escrivies era massa calcat a la teva llengua, era adequat per a l’anglès... Pel que fa a la part oral, trobo que hauria anat bé que ens haguessin avaluat més, formativament, és clar; que haguéssim rebut més retorn per a poder anar millorant. Trobo que un dels defectes d’alguns professors anglesos és que infravalorin la capacitat de pronunciar que té la gent d’aquí; potser és perquè no saben gaire fonètica. Trobo que és una part que es podria treballar molt més i que, de fet, és molt important.

I, malgrat tot el que he dit, normalment m'han semblat justes, les avaluacions que he tingut. Mai no m'han avaluat per coses que no hem fet ni pensant en un nivell que no podia assolir. Suposo que les avaluacions que he tingut més que injustes han estat poc útils.

Déu n'hi do quina entrada més incoherent que m'ha quedat. Però reitero, no m'agraden els exàmens!!